Inspiració oceànica


Amb vels al voltant dels seus caps, les dones pujaren a la coberta. Ara avançaven amb pas ferm riu avall, passant les formes dels vaixells fondejats, i Londres era un eixam de llums amb un dosser groc pàl·lid sobre. Hi havia llums als grans teatres, llums als llargs carrers, llums que emmarcaven el confort domèstic, llums que penjaven alt en l’aire.

Cap foscor s’establiria mai sobre aquelles làmpades, doncs cap foscor ho havia fet durant centenars d’anys. Semblava terrible que la ciutat cremés per sempre més al mateix lloc; terrible com a mínim per la gent que marxava a aventurar-se a la mar i el contemplava com un túmul circumscrit, eternament cremet, eternament esguerrat. Des de la coberta del vaixell, la gran ciutat es veia com una figura ajupida i covarda, avara i sedentària.